Un comiat sobtat obre un diàleg íntim entre memòria, color i absència. El vermell cadmi, nascut en una tarda compartida, esdevé el detonant d’una recerca on pensar deixa de ser necessari i els colors apareixen per si mateixos. L’obra convida a aturar-se davant del color com qui s’endinsa en un territori desconegut: un espai on el plaer, el rebuig o la sorpresa es revelen en cada matís. En aquest trànsit, les paraules heretades i les notes transmeses s’entrellacen amb la pintura, cosint experiències i emocions. El color esdevé escolta, pausa, respiració; un camí inacabable que busca habitar la fragilitat del que és sensible.